skip to Main Content

Un enigmàtic recinte amagava un agradable jardí al seu interior. / Fotografies: John Offenbach.

CADA ESTIU des de l’any 2000 la Serpentine Gallery de Londres selecciona un arquitecte o un equip d’arquitectes de prestigi reconegut per construir un pavelló als Kensington Gardens, un parc situat en una zona molt propera al centre de la ciutat. Serveix, sobretot, com a mostra de l’arquitectura contemporània i durant els mesos en què està obert s’hi organitzen xerrades i activitats culturals diverses. L’any 2011 els visitants que acudien al pavelló es trobaven un recinte rectangular de parets negres, una mica enigmàtic, que amagava al seu interior un agradable jardí. Perquè l’entrada no es produís d’una manera massa directa i matussera calia travessar prèviament un fosc passadís, hàbilment disposat per generar expectativa i preparar el visitant abans d’arribar a l’espai protagonista. Llavors, el jardí esmentat apareixia davant dels ulls. Estava format per una considerable varietat de plantes i flors amb alçades i tonalitats diferents que creixien aparentment sense gaire ordre, de manera pràcticament salvatge. El conjunt, però, era realment harmoniós i ben aconseguit. Totes les variacions i matisos de la vegetació aportaven una riquesa impressionant al jardí i contrastaven d’una manera sublim amb la geometria clara i precisa del pavelló. Al voltant del jardí hi havia espai per passejar o per seure relaxadament a l’ombra dels generosos voladissos de la coberta. L’escena valia la pena.

Els responsables d’aquell pati tant inspirador eren l’arquitecte suís Peter Zumthor i el jardiner holandès Piet Oudolf. La seva manera d’actuar va ser molt intuïtiva. Van prendre una porció de terreny dels Kensington Gardens, la van delimitar i van condicionar-ne l’interior. Tal com s’ha fet tantes vegades a la història de l’arquitectura. Els murs del recinte servien per aïllar-se de l’entorn exterior i crear la sensació de recolliment. També servien com a teló de fons del jardí interior, que donava la calma i la tranquil·litat que han donat històricament els jardins en cases i palaus. Un espai com aquell convidava a la contemplació solitària, a l’observació d’una vegetació sempre canviant amb el pas del temps. Malauradament, és possible que perdés gran part del seu encant en els moments de major afluència de visitants, quan l’espai quedava congestionat de persones. A diferència d’altres anys no era un pavelló pensat per atreure les masses ni tampoc era un escenari destinat a acollir grans esdeveniments. No era innovador ni espectacular. Oferia, senzillament, la oportunitat de contemplar un atractiu jardí interior; un moment de pausa enmig del ritme frenètic d’una ciutat com Londres. ♦

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top