skip to Main Content

Centre Nacional d’Art i Cultura Georges Pompidou, de Renzo Piano i Richard Rogers. / Fotografia: Francesca Avanzinelli, Studio Piano & Rogers, Fondazione Renzo Piano.

LA SETMANA PASSADA es va reobrir un dels debats per excel·lència de la nostra professió: els concursos. Encetat per FEINA Studio a Instagram, i després traslladat a Twitter, aquest estudi exposa el “drama” que suposa ser un dels 171 equips perdedors d’un recent concurs a Palma. És cert que tots els que ens presentem a concursos sabem a què ens exposem, però no deixa de fer-nos rumiar si aquest és un sistema viable. L’estudi estima que ha invertit 300 hores en aquest concurs, que si ho extrapolem a la resta d’equips, surten més de 50.000 hores llançades a la brossa.

Han sortit gran varietat d’arguments exposant quina ha de ser la solució, n’han opinat des d’arquitectes anònims fins arquitectes ja consagrats i experimentats en concursos. I evidentment cadascú es preocupa de la seva parcel·la, que ja entenc que és molt difícil ser objectiu. Si bé jo no sé quina n’és la solució, penso que el camí a seguir és abandonar d’una vegada per totes els concursos restringits. On només hi tenen possibilitats els de sempre on el jurat escull a dit.

I clar, l’alternativa són els concursos oberts, que generen situacions com la que ha produït el debat, amb milers d’hores no remunerades i un augment brutal de la precarietat en el sector. Un model entremig és en els que es troben la gran majoria dels concursos que es publiquen a Catalunya, concursos amb una sèrie de requisits difícils d’assolir, on un arquitecte jove o sense experiència es veu obligat a associar-se a un estudi gran que compleixi aquests requisits. Es sol demanar alta solvència econòmica, solvència tècnica, i un ampli CV o experiència en el mateix sector. La qual cosa fa que un estudi, tot i ser gran, sigui incapaç de concursar per una escola si mai n’ha construït una. I heus aquí el peix que es menja la cua.

I traduït, què vol dir això? Que no entenem què és l’arquitectura. Que el títol d’arquitecte no val per res. Un projecte arquitectònic és en si mateix una resposta a una problemàtica. L’arquitecte en iniciar un projecte, públic o privat, s’enfronta a aquesta problemàtica que ha de resoldre, i és aquesta resolució la que, en cas de concurs, el jurat ha de decidir si és vàlida o no ho és. Llavors, si un jurat qualificat determina un projecte guanyador, què carai importa si aquest arquitecte és la primera escola, CAP o residència d’avis que construeix? Amb aquests criteris, no podríem haver gaudit de grans obres d’arquitectura, com la Biblioteca de Viipuri, que dissenyà Aalto amb vint-i-nou anys, o el Centre Pompidou de Renzo Piano i Richard Rogers, que guanyaren per concurs també sense experiència.

Segurament la meva opinió està esbiaixada a causa de la meva joventut, però crec que sí que els concursos han de ser oberts. Amb alguna excepció molt puntual, si voleu. Hem de confiar en la formació que es dóna a les escoles d’arquitectura, i confiar en el fet que l’arquitecte o l’equip que ha aconseguit dissenyar un projecte guanyador sigui capaç de dur-lo a terme sigui quina sigui la seva experiència prèvia. Si busqueu aquest debat a les xarxes, trobareu usuaris que plantegen sistemes de concursos oberts que semblen coherents. Com per exemple concursos en dues fases, on a la primera fase la informació requerida és mínima, i la segona fase ja és remunerada. D’aquesta manera s’evita un malbaratament d’hores excessiu, i es paguen els equips seleccionats perquè desenvolupin un projecte.

L’administració i els col·legis d’arquitectes han d’ajudar a aquells arquitectes que es veuen obligats a recórrer als concursos per poder treballar i exercir la seva professió, i poder competir realment d’una manera equitativa contra altres equips siguin de la mida que siguin. Si no és així, les diferències entre els estudis grans i els petits cada vegada seran majors.

Jørn Utzon mostra el projecte guanyador per l’Òpera de Sidney. / Fotografia: State Library of NSW.

This Post Has One Comment
  1. Creo que con el tema de los concursos de arquitectura subyace otro debate, enmascarado, y que nos hace siempre encontrar culpables en el otro bando, y que nunca encontremos un modelo perfecto.
    “Los concursos no son ni pueden ser una fuente de trabajo habitual”
    Queremos que la sociedad nos de oportunidad a todos los arquitectos de encontrar nuestro momento de gloria, y que además podamos repetir, porque a nadie le amarga un dulce….
    ¿Pero cuantos concursos habría que realizar para satisfacer esta demanda? ¿Cuántos concursos habría que hacer en un año, sólo para que una promoción anual de egresados de las treinta y tantas escuelas de arquitectura pueden ganar uno?
    ¿Cuántos jurados habría que montar anualmente? ¿que coste tendría económicamente sólo la organización y premios?
    Todo esto es un problema porque se mira desde el prisma del arquitecto que quiere encontrar aquí una fuente habitual de trabajo, y por lo tanto “exige”, como algo que es suyo y le pertenece, aunque en realidad no es así.
    Otro prisma o mirada distinta es el que la sociedad oferta lo que tiene, y que es limitado.
    Por supuesto que estoy totalmente de acuerdo que al ser una oferta pública, esta debe ser en las mejores condiciones. Pero siempre será una oferta limitada.
    Los concursos ya no son una fuente de trabajo, como siguen inculcando en muchas Escuelas de manera trasnochada.
    Los concursos no van a solucionar un problemón de un exceso de egresados/arquitectos que cada año va a más….
    Hay que replantearse muchas cuestiones en la Profesión, si queremos que en la próxima década esta sobreviva con un mínimo de calidad y profesionalidad, y creo que los concursos es lo de menos……………

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top