skip to Main Content

Imatge de la sala d’estar d’un habitatge a l’edifici d’Alvar Aalto al barri de Hansaviertel, a Berlin.

AQUESTA SITUACIÓ que estem vivint, que després de tants dies patint-la encara de vegades ens resulta estranya, per moments irreal, possiblement canviarà moltes coses. No sabem com de profunda serà la marca que deixarà a la societat, en part perquè el malson encara no ha acabat, però ja podem observar com aquest sotrac ens comença a fer reflexionar i a replantejar un llarg seguit de temes als quals pràcticament no haguéssim parat esment sense aquesta dramàtica sacsejada.

Ja fa setmanes que ens toca a tots viure reclosos a casa. Per això, tots els problemes, totes les mancances dels nostres habitatges s’han fet més visibles que mai. Totes les activitats que abans es feien fora de casa —treballar, fer exercici físic, anar a l’escola, jugar, etc.— ara les hem de realitzar dins l’habitatge. Això ens ha obligat, especialment quan no disposem de gaire espai, a fer volar la imaginació per encabir-hi tots aquests usos de la millor manera possible, a repensar la manera com habitem i com utilitzem els espais. Els darrers dies s’han escrit articles molt interessants i molt recomanables sobre les implicacions del confinament en aquest sentit, especialment els de Maria Sisternas o Xavier Monteys.

En aquest article, però, voldria parlar específicament d’un dels elements que haurà sortit més reforçat d’aquesta crisi, el balcó, tan sovint oblidat i menyspreat. Els ciutadans que viuen en habitatges sense jardí, que són la majoria a les ciutats, hauran agraït força aquests dies el fet de poder disposar d’un balcó, per minúscul que sigui. Es tracta d’un element que normalment funciona de nexe entre la casa i el carrer, sense una utilitat aparentment clara i definida però d’una enorme riquesa. Quan el balcó augmenta de mida llavors ja permet desenvolupar-hi activitats, ja es pot convertir en un petit jardí, ja s’hi pot ubicar una taula on poder menjar, treballar o jugar. Es converteix en una terrassa o en allò que podríem anomenar amb més precisió una sala exterior.

Si mirem enrere, veurem com l’arquitectura moderna de primera meitat de segle XX ja plantejava la sala exterior als edificis d’habitatge col·lectiu amb la intenció d’aportar llum natural i aire net a l’habitatge. Els dibuixos de Le Corbusier de les immoble-vil·les dissenyades el 1922, amb jardins suspesos individuals per cada habitatge són enormement suggeridors. D’alguna manera, l’edifici consistia en vàries cases amb jardí apilades les unes sobre les altres, mirant de conservar-ne totes les qualitats originals i per tant, preservant l’espai exterior propi i independent com a protagonista. La gran quantitat d’espai de cadascun dels habitatges mostra la voluntat d’allunyar-se de les estretors i falta d’higiene dels edificis de la ciutat històrica en una visió clarament idealista.

Dibuixos de les immoble-vil·les de Le Corbusier, l’any 1922.

El 1957 es va realitzar a Berlin la gran Exposició Internacional d’Arquitectura Interbau. Un dels resultats d’això va ser la construcció de diversos blocs d’habitatges al barri de Hansaviertel per part dels millors arquitectes internacionals del moment. Al seu edifici, Alvar Aalto, preocupat no només pel benestar físic dels usuaris sinó també del psicològic, va aconseguir condensar els avantatges de les immoble-vil·les en uns habitatges de mida força més reduïda i, per tant, ajustada als criteris econòmics. Aalto va disposar el programa dels habitatges en forma d’U al voltant d’una sala exterior reculada cap a l’interior respecte la façana. D’aquesta manera, a través d’aquest hàbil mecanisme, la terrassa esdevé una extensió de la sala d’estar interior que atrapa les vistes i la llum natural. Encara avui en dia segueix sent una de les millors propostes d’habitatge col·lectiu que s’han realitzat mai i una tipologia perfectament adaptable als edificis actuals.

Planta general de l’edifici de Hansaviertel a Berlin, d’Alvar Aalto.

En aquesta línia, nombrosos arquitectes actuals segueixen apostant per una idea força semblant. Recentment, els anglesos Sergison&Bates van construir un bloc d’habitatges a Viena on cada habitatge disposava de com a mínim una sala exterior protegida que podia ser utilitzada durant tot l’any, en un lloc on les condicions climàtiques a l’hivern són més dures que al nostre país. Aquest espai, si ens fixem en les plantes del projecte, no esdevé l’element generador com en el cas d’Alvar Aalto a Berlin, però sí que representa un element important en la configuració de l’habitatge, proporcionant espais interessants i diversos.

Planta de l’edifici a Nordbahnhof, Viena, dels arquitectes anglesos Sergison&Bates.

Durant molt de temps hem vist com els mateixos propietaris han tancat els balcons i les terrasses de casa seva per augmentar la superfície interior. Els han vist com un espai inútil, perdut. També hem vist edificis de nova construcció d’una tristesa terrible, que no disposaven ni tan sols de balcons o espais exteriors. Ara, amb aquesta crisi, aquests errors es fan més evidents que mai, la gent els pateix amb tota la intensitat. Es comença a prendre consciència que cal valorar més l’arquitectura en termes qualitatius que no pas quantitatius i és important que això passi perquè es puguin produir canvis reals que millorin les condicions dels habitatges del futur.

Amb una arquitectura totalment dominada pel mercat immobiliari la voluntat dels arquitectes per portar a terme variacions respecte les tipologies actuals establertes és indispensable però totalment insuficient. S’ha investigat molt, s’han realitzat propostes molt interessants, però falta posar-les en pràctica. Perquè sigui possible és necessària l’exigència dels usuaris, la creació d’una demanda clara de la societat per viure millor a casa seva, i esperem que aquesta maleïda crisi ens serveixi, almenys, per això.♦

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top