skip to Main Content

Vista del Barri 31 en primer pla amb el centre de Buenos Aires al fons. / Fotografies: Secretaría de Integración Social y Urbana, GCBA

SI, COM DIU l’arquitecte i urbanista suec Jan Gehl [1], “una ciutat viva està sempre en construcció”, el Barri 31 (més conegut com a Villa 31 [2]) està més viu que mai. Les seves cases apilades com si fossin caixes de cartró, escrostonades o mal pintades, amb prou feines deixen veure els intricats passadissos que conformen els seus carrers. Escombraries, nens i gossos conviuen com una postal mòbil de l’abandonament i la pobresa.

La mal anomenada Villa 31 és un barri diferent de tots els que conformen la Ciutat de Buenos Aires. Estratègicament ubicada en els terrenys més cotitzats de la capital de l’Argentina, per la seva proximitat al port i al ferrocarril, a l’assentament hi viuen prop de 40.000 persones de les quals el 53% són immigrants de països veïns o d’altres províncies. 

Aquest caòtic, desordenat, eclèctic i sovint anàrquic reducte de cases és un mirall una mica distorsionat però real de les polítiques que es van aplicar a la seva arquitectura. 

Paradoxes de la política: l’esforç per invisibilitzar la seva presència van acabar convertint-la en una gegantina postal de pobresa, improvisació i carències. Ningú la vol veure, però tothom veu la villa més gran i viva de la Ciutat de Buenos Aires. El que circula per l’autopista, el que travessa la ciutat en tren, el que arriba al port, el que s’allotja als hotels més cars de Buenos Aires necessàriament ha de veure la immensa villa riuplatenca.

Fins a l’any 2009, quan la legislatura porteña va aprovar la llei 3.343 que unifica criteris per convertir-la formalment en un barri, no hi va haver una política sostinguda per fonamentar el creixement d’aquest assentament. És més: fins el 1983, el criteri imperant era el d’erradicar-la. Amb l’arribada de la democràcia aquest concepte va mutar a l’oposat: integrar aquests reservoris d’habitatge a la vida formal de la ciutat.

Es realitzen millores als carrers i als edificis per aconseguir que els habitants disposin d’unes condicions higièniques i de seguretat acceptables.

Una confluència d’organismes, estudis nacionals i internacionals, crèdits i accions polítiques i culturals concretes acabarien donant l’empenta final perquè la villa sigui, definitivament, el Barri 31.

Per primera vegada en la conformació de la Villa 31 es va prendre la decisió d’urbanitzar un assentament popular amb polítiques concretes: construir habitatges i millorar els ja establerts, dotar-los de connectivitat i infraestructura (clavegueres, electricitat, xarxa de gas). Així va ser com es va gestar una ciutat-xarnera: sense desprendre’s del seu caos fundacional, va anar incorporant serveis, carrers, escoles, de forma més ordenada, planificada i consensuada amb els governs de torn.

Però res sembla suficient. 

Aquest xoc cultural és el que primerament sorprèn en recórrer els seus carrers. Els números estadístics i els projectes de gestió no transmeten les emocions, els dolors, les carències i les afliccions dels habitants del Barri 31.

Aquest va ser el primer “pont” que vaig travessar quan vaig començar la meva feina a la villa. El pont cultural. Em vaig incorporar a l’equip de treball de Millores d’Habitatge en el que seria la meva primera tasca professional després de graduar-me com a arquitecta a la Universitat de Buenos Aires. Des de principis de 2019 recorro els seus carrers i aplego informació sobre les seves necessitats més urgents.

L’anomenada “classe mitjana” argentina, travessada per conflictes laborals, socials, econòmics i polítics viu en una realitat paral·lela que el veí del Barri 31 no comparteix ni comprèn. I viceversa. A ells no les preocupa millorar la façana de les seves escrostonades cases: els interessa més saber si la policia detindrà o no el seu fill, víctima del paco [3].

Per a ells el menjar diari no es guarda a la nevera, gairebé no arriba a la taula i és repartit entre famílies unides o monoparentals on la urgència és aplacar la gana i no pas l’aprovisionament. 

El desafiament, com a arquitecta, és entendre que per a ells una “habitació més” bé val un “pati menys”, tot i la importància que mereix una correcta il·luminació i ventilació. Compartir les seves necessitats i intentar que acceptin altres prioritats és la primera urgència.

Ministeri d’Educació i Pol Educatiu María Elena Walsh, construït al Barri 31 amb l’objectiu de fomentar la seva integració a la ciutat formal.

Vaig arribar al Barri 31 amb el compromís assumit de millorar les condicions edilícies i d’habitatge. Avui, un any i mig després, assumeixo que per a integrar-los a la modernitat cal entendre les seves necessitats pròpies i reals. Imposar models no farà que els seus plantejaments canviïn. 

Un arquitecte que no connecta amb les emocions, les pors, les carències afectives dels habitants, no pot encarar millores urbanes. No es tracta dels enunciats polítics ni de les directrius internacionals; és la realitat la que té força de llei. Ells són els que més lluiten contra l’absència i l’abandonament, l’estigma de ser “els del fons”.

Plantejar canvis en els habitatges és una tasca més complexa quan ells, els habitants, estan més preocupats per tenir una direcció postal on rebre la correspondència. I això és un requisit per integrar-se al treball formal, que els és negat.

Ells entenen que represento l’Estat, però saben que l’Estat no els representa a ells. No és que no els importi: no el necessiten. Tenen altres urgències.

Per això el treball a la Villa 31 és silenciós i indeleble. S’obren finestres per afavorir la ventilació, s’impermeabilitzen sostres, s’asseguren les escales i se’ls proveeix d’elements bàsics de seguretat.

“Aquí ningú ens escolta” és la frase que més repeteixen. Llavors, mentre ajusto la barana a una escala que podria ser una trampa mortal, aturo el meu treball i els miro. És així com la humanitat, en tot l’ampli sentit del terme, s’aixeca com un nou pont. Just aquí i des d’aquest lloc, he comprès, comencen els autèntics canvis.♦


[1] Jan Gehl (Copenhague, 1936) ​ és un arquitecte i urbanista danès. Va se convocat pel Govern de la Ciutat de Buenos Aires per treballar en la urbanització del Barri 31. Segons ell: “La Villa 31 és un dels barris més interessants de Buenos Aires. Posseeix l’escala dels assentaments medievals europeus als que acudeixen milers de turistes. I té la vida urbana que busquen a Nova York o Melbourne”

[2] Villa misèriavilla d’emergència o simplement villa és el nom que es dóna a l’Argentina als assentaments informals caracteritzats per una densa proliferació d’habitatges precaris.

[3] La pasta base de cocaïna (anomenada també PBC, paco, pasta base, etc.) és una droga de baix cost similar al crack elaborada amb residus de cocaïna i processada amb àcid sulfúric i querosè.

Text: Marina Antonella Pascale. Traducció del castellà: Revista Volum. Podeu accedir aquí a l’article original.

Podeu veure més fotografies de les millores realitzades al Barri 31 en el següent reportatge fotogràfic, on es mostra l’abans i després de les intervencions. Les fotografies han estat proporcionades pel Departamento de Comunicación de la Secretaría de Integración Social y Urbana, GCBA.

previous arrow
next arrow
Slider

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top