skip to Main Content

SEMBLA QUE, últimament, el canvi climàtic és un tema de més actualitat que mai. Els mitjans de comunicació li dediquen cada vegada més atenció i és un fet que comença a preocupar la gent, perquè a tots ens fa sentir malament que ens facin veure com de desconsiderat és el nostre estil de vida encara que no vulguem renunciar-hi per res del món. Per això, davant d’aquest malestar general, moltes empreses miren de tranquil·litzar el client, mostrant una imatge sòlidament compromesa amb el respecte pel medi ambient, encara que les seves activitats siguin una de les principals causes de la destrucció imparable del planeta. Ara fa un temps, McDonald’s va canviar la imatge dels seus establiments, substituint el tradicional color vermell pel verd fosc. L’objectiu era donar la impressió d’estar oferint un menjar més saludable, més ecofriendly, com ells mateixos diuen, ja que tots associem inconscientment el color verd a la natura i a l’ecologia. D’aquesta manera, sense canviar res de substancial del seu negoci van variar completament la percepció externa i així el client pot continuar gaudint dels seus serveis amb la consciència una mica més tranquil·la. Perquè avui en dia tot és aparença i tot és propaganda. La realitat és el que menys importa i el més rellevant és la imatge que es dóna.

El debat arquitectònic, desgraciadament, també ha estat contaminat d’aquesta propaganda. Sota l’etiqueta d’arquitectura “sostenible” s’hi amaga moltes vegades una arquitectura mediocre i absurda que no mostra, en realitat, la més mínima preocupació pel medi ambient. Però, tot i això, continua estant de moda, apareix en revistes internacionals i ocupa un lloc privilegiat en els pocs espais de difusió arquitectònica estatals. El més preocupant del discurs “sostenible” és que alguns arquitectes d’una importància notable, persones intel·ligents i assenyades, se l’han empassat i hi han caigut de quatre grapes. Així, ens parlen dels “jardins verticals” a les ciutats com la solució de tots els problemes i es meravellen amb el que anomenen un “bosc vertical”, que no és més que un vulgar edifici amb jardineres com el del publicista Stefano Boeri a Milà. I no. Ni una paret amb vegetació és un jardí ni un edifici amb jardineres és un bosc. Amb aquesta manera de parlar se’ns vol donar gat per llebre, perquè si creiem que amb edificis com el que he citat resoldrem el canvi climàtic ho tenim clar. Davant d’aquest tipus de discursos cal dir amb veu alta, clara i sense por que l’emperador va despullat. ♦

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top