skip to Main Content

Barri de Sant Narcís a Girona. / Fotografia: Carles Sánchez

LES CIUTATS JARDÍ, o Comunitats Jardí. Potser n’heu sentit a parlar. A Mataró, la meva ciutat, tothom coneix aquest terme ja que tenim un petit barri que s’anomena així. A Catalunya hi ha altres barris o petits desenvolupaments urbanístics que van ser creats en base a aquest concepte. Però què és exactament una Ciutat Jardí?

Ebenezer Howard va escriure l’any 1898 un llibre anomenat La ciutat jardí del futur* on proposava una alternativa a la insalubre i massificada ciutat industrial capitalista que només proporcionava als obrers allotjaments petits i miserables, on convivien moltes persones i completament mancats d’higiene. Per a fer front a aquestes problemàtiques, Howard va idear un model de ciutat que combinava les oportunitats de feina que proporciona la ciutat i les bones condicions d’habitabilitat que es troben al camp. El va anomenar Ciutat Jardí. Cal remarcar, i això és molt important, que en el llibre descriu sobretot el model social i la manera sobre com fundar aquesta ciutat. L’aspecte purament formal (la tipologia de cases, l’amplada dels carrers, les places, etc.) està relegat a un segon pla. Howard no era un urbanista, només un reformador social.

Explica com trobar el terreny per a fer-hi créixer la nova ciutat. Després exposa molt detalladament la manera com els beneficis del nou ús de la terra repercutirien en els habitants; el que avui en dia en diríem les plusvàlues. Aquests beneficis deguts a l’increment del valor del sòl es destinarien a l’amortització del deute de la compra dels terrenys i de la construcció dels edificis. D’aquesta manera els habitants pagarien de lloguer una suma ínfima, que aniria destinada al fons social propietat de la ciutat. Per entendre’ns, la ciutat seria com una cooperativa, els habitants en són socis, alguns hi hauran invertit grans sumes de diners que recuperarien de seguida i els altres paguen la seva contribució al capital social, i ho podríem extrapolar a que seria com si paguessin els impostos i el lloguer.

Barri de Sant Narcís a Girona. / Fotografia: Carles Sánchez

La idea de ciutat jardí que ens explica es podria considerar utòpica, com els falansteris de Fourier o la ciutat ideal d’Owen. La propietat de la ciutat requeia en el conjunt dels ciutadans, que haurien comprat de manera conjunta els terrenys prèviament a la construcció de la ciutat. Aquests doncs, no eren privats, ni público-estatals. Aquí hi ha una de les diferències més grans amb altres experiments. A nivell formal es tracta d’una ciutat de baixa densitat amb zones dedicades a la industria i a l’agricultura i amb un conjunt d’edificis cívics, parcs i passejos. La ciutat estava pensada per a obrers, que treballarien a les fàbriques, generalment cooperatives, que envoltaven la ciutat, a les que s’hi podrien dirigir a peu. De les zones agrícoles pròximes en sortirien tots els aliments que haguessin de necessitar. La dimensió física queda fixada per tal de poder assolir a peu tots els punts, i en número d’habitants serà més o menys d’uns 30.000. Quan se supera aquesta xifra cal fundar una nova ciutat. D’aquesta manera es crearia una malla de ciutats jardí unides mitjançant línies de ferrocarril per transportar, sobretot, mercaderies.

Ja en els primers anys de difusió de les idees d’Ebenezer Howard es va poder veure quina imatge tindrien la majoria de desenvolupaments urbans que s’autodefinien com a Ciutats Jardí. L’any 1904 va començar la construcció de Letchworth Garden City, planificada per Raymon Unwin i Barry Parker. Hi predominava la casa unifamiliar, tant aïllada com agrupada, i la vegetació tenia un paper molt important en la configuració dels espais públics. Ja en aquesta primera realització es van perdre moltes de les característiques del model inicial, sobretot en l’aspecte revolucionari, així com se’n van seguir perdent en les següents propostes, com Hampstead Garden Suburb que es va consolidar com a residència de classes benestants.

A partir d’aquí, al llarg del segle XX totes les Ciutats Jardí varen ser agregacions a ciutats existents, mai com a ciutats autònomes. Només les New Towns angleses, creades després de la guerra, serien ciutats ex profeso basades en part amb aquesta idea però amb particularitats bastant diferents.

A Catalunya aquestes idees també varen arribar. Van sorgir noves zones urbanes en moltes ciutats, tant petites com grans, que es van veure influenciades d’aquesta imatge de zona residencial tranquil·la i plena de vegetació, on poder residir amb unes condicions més bones que les que es trobaven aleshores.

Dels primers projectes de Comunitats Jardí podem destacar el Park Güell de Barcelona, l’Eixample Malagrida d’Olot o l’Estany de Puigcerdà. Tots ells destinats a les classes benestants, amb parcel·les de generoses dimensions.

Els projectes de Cases Barates també van estar influenciats per aquest model de caseta amb jardí davanter i un altre de posterior. Es van construir sobretot durant els anys vint com Can Peguera o el Bon Pastor, tots dos a Barcelona.

Als anys 40 i 50 trobem altres exemples urbans que tenen l’aparença de la ciutat jardí. Tant hi podien predominar les cases en filera com les casetes unifamiliars. També és de destacar la incorporació d’habitatge plurifamiliar. Molts van ser promoguts per la Obra Sindical del Hogar del franquisme per proporcionar habitatge obrer. Aquests nous barris tenien sovint equipaments, enllaçant d’aquesta manera amb la concepció original de la ciutat jardí de Howard. En serien exemples els barris de Sant Narcís, a Girona, Josep Pagès, a Palamós, Sant Pere Màrtir d’Olot o Sant Oleguer a Sabadell. També ens podríem referir al conjunt Egara a Terrassa, Comptes d’Urgell a Balaguer, la Ciutat Jardí a Mataró o tres illes edificades a la Meridiana a Barcelona.

El Barri d’Ègara a Terrassa. / Fotografia: RFSACE

I ara ens hem de preguntar si aquest model de ciutat és bo i si avui en dia és un model vigent i una bona alternativa a les ciutats d’avui en dia. No és una pregunta que tingui com a resposta rotunda un si o un no. Més val que ho analitzem una mica.

Sí. El model teòric que proposava Ebenezer Howard era una bona alternativa si pensem que proposava tot un sistema social i econòmic, a més a més del sistema urbanístic. L’experiment social descrit en el llibre és clarament anticapitalista, però també difereix de les propostes de models urbans socialistes i comunistes. Una aplicació pràctica de tot el model teòric no seria gens descabellada ara que el capitalisme dóna tots els símptomes d’estar agonitzant. Avui en dia veiem, per fi, allò que fa 40 anys algú ja va començar a explicar. El capitalisme suposa el suïcidi de la humanitat, exhaureix els recursos naturals i crea importants desigualtats socials i econòmiques. Les ciutats que habitem avui en dia no estan preparades per un nou paradigma econòmic.

Però no, a nivell pràctic no és un bon sistema. Principalment per dues raons.

La primera: A partir dels anys seixanta, amb la democratització del vehicle a motor, van començar a sorgir moltes urbanitzacions que, no podrien si no, estar influenciades per aquesta imatge de casa aïllada envoltada de natura. Així, durant les dues dècades posteriors van estendre’s com taques d’oli multitud de zones residencials, tant de destinades a les classes obreres, on escapar-se els caps de setmana i les vacances, com a les classes més acabalades que anhelaven residir en entorns exclusius i diferenciats. Aquesta adopció ha fet molt de mal perquè ha creat grans extensions de territori urbanitzat, creant problemes com l’ocupació de zones inundables, la fragmentació dels espais naturals i la construcció de desproporcionades infraestructures de mobilitat. Proporcionar serveis urbans a extenses àrees de baixa densitat és molt car, i la mobilitat que es genera ha implicat en exclusiva l’ús del vehicle privat de combustible fòssil. Només cal veure a vista d’ocell  municipis com Lloret, Lliçà de Vall, l’Ametlla del Vallès o Maçanet per entendre el problema.

La segona: Sí, és molt maco. La bucòlica imatge dels carrers del barri de Sant Narcís de Girona per exemple suggereix al nostre subconscient que totes les ciutats haurien de ser d’aquella manera. És evident que a la ciutat actual hi falta verdor, però no és aquesta l’estratègia que s’ha de seguir per enverdir i renaturalitzar l’espai urbanitzat. La baixa densitat no propicia el sorgiment de les característiques que defineixen la ciutat a nivell social. Allò urbanitzat no és necessàriament ciutat.  La barreja d’usos i de ciutadans de diversos orígens o nivell econòmic són elements claus per crear espais amb caràcter i donar riquesa a la societat. El contacte amb els veïns i la trobada espontània generada en el passeig es propicia amb l’obertura al carrer de finestres i aparadors. Aquest fet genera un entorn urbà atractiu i ple de vitalitat que possibilita el sorgiment d’iniciatives i idees. Els carrers de murs, de tanques opaques de maó o de bardissa, sense vianants i buits de vida, només creen sensació d’inseguretat, malestar psíquic en el nostre inconscient i el refús d’usar-lo com a res més que per circular-hi amb el cotxe.

Resumint, no és un model vàlid avui en dia. La debilitació del model social i econòmic que proposava Ebenezer Howard ha creat un model completament pervertit. La primera perversió va deixar enrere el caràcter revolucionari, encara que a nivell estètic els resultats fossin atractius, però la segona perversió, veiem com ha creat aquestes urbanitzacions que devoren territori a causa de la seva baixa densitat i que podem considerar erms socials, desert d’asfalt i formigó.

Podríem considerar la opció vàlida per a la ciutat actual només si es compleixen condicions com que la promoció no sigui privada, la dimensió reduïda, l’obertura a la ciutat o la veritable participació dels seus residents en la creació de comunitat. Vol dir això, que participin en el manteniment de les zones públiques, que generin llaços fraternals, que contribueixin a l’ajuda mútua, etc. L’espai lliure de les parcel·les o de l’entorn urbà caldria dedicar-lo a la producció, ja sigui aliment o recursos naturals. També hauria de succeir que dels equipaments propers hi sorgeixin iniciatives culturals, lúdiques o basades en l’economia social i solidària.

Animo a qui llegeix a conèixer moltes més coses sobre les comunitats jardí a Catalunya tot fent una ullada a la interessant tesi doctoral de Jordi Franquesa i Sànchez o ampliar la informació sobre Ebenezer Howard i la seva Ciutat Jardí.♦

*Garden Cities of Tomorrow

Ebenezer Howard. Diagrama nº 7 de la ciutat-jardí. Esquema d’implantació territorial i relació amb la ciutat central.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top