skip to Main Content

Vista posterior de la catedral de Notre Dame cap al 1860. / Fotografia: Édouard Baldus.

LA SETMANA PASSADA es va produir una notícia de ressò mundial: un incendi estava cremant la catedral parisenca de Notre Dame. Les imatges que ens arribaven mostraven com les flames, totalment descontrolades, s’apoderaven de la vella coberta de l’edifici i engolien l’emblemàtica fletxa que coronava el creuer. Des dels carrers i les places més pròximes la gent s’ho mirava amb incrèdula resignació; mentrestant, els bombers treballaven de valent, en una feina que va durar tota la nit, per frenar un foc que alguns mitjans de comunicació catastrofistes ja pronosticaven que arrasaria per complet la catedral. Aquest extrem va estar lluny de produir-se i, ja de matinada, es va poder controlar l’incendi.

El seguiment que els mitjans de comunicació van fer de l’esdeveniment va ser notable; molt diferent al silenci que podem observar setmana rere setmana sobre el moviment de les armilles grogues. Sigui com sigui, l’incendi ens va concernir a tots, perquè la catedral és tota una icona de París, famosa sobretot gràcies a Víctor Hugo i a totes les pel·lícules i musicals en què ha aparegut posteriorment. El seu valor artístic és immens però, lamentablement, aquest no és el motiu principal de la seva fama ni dels milions de visites que rep cada any, sinó tot l’imaginari que s’hi ha construït al voltant. Després de l’incendi, però, si alguna cosa ha quedat clara és que, molt abans que una icona, Notre Dame és un edifici viu com tots els altres, que pateix canvis i variacions al llarg del temps i que, senzillament, ara hem estat testimonis d’un episodi més de la seva quasi mil·lenària història. Hem de lamentar aquest accident però al mateix temps hem d’entendre que fets com aquest són inherents a la vida d’edificis tan perdurables com Notre Dame. Els danys que s’han produït són totalment reparables i no han amenaçat en cap cas l’esplendor de la catedral ni el seu interès arquitectònic. A més, la voluntat de reconstruir el més aviat possible el que s’ha malmès hi és i, com a mínim, ja sabem que la qüestió econòmica no serà un problema en aquest cas.

El que més m’ha sorprès d’aquests darrers dies, però, han estat els comentaris i les opinions sensiblement fora de lloc, poc fonamentades i absolutament precipitades d’alguns arquitectes, fins i tot d’alguns de prestigi innegable, sobre el que s’hauria i no s’hauria de fer a partir d’ara. Mentre la catedral encara fumejava alguns ja tenien clar com hauria de ser l’actuació, si s’hauria de restituir o no la desapareguda agulla de Viollet-le-Duc, o quins haurien de ser els materials de la nova coberta quan, al meu entendre, el que vindrà ara serà un projecte apassionant però d’una profunditat i complexitat extraordinàries. Quina imatge tan poc seriosa de la professió hem donat aquests dies a través de l’alegre formulació d’opinions de pa sucat amb oli, en un reflex dels temps que corren on tothom vol dir-hi la seva però ningú no té gaire res interessant a dir. Aquestes actituds m’han disgustat especialment, sobretot perquè acaben donant la raó a aquells que des d’un primer moment i de manera tendenciosa s’han afanyat a dubtar de la capacitat de l’arquitectura contemporània per retornar la bellesa perduda a la catedral de Notre Dame. ♦

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top