skip to Main Content

Una dona deixant-se retratar a les ruïnes de Varsòvia, 1946 / Fotografia: Michael Nash.

LE CORBUSIER UN DIA VA ESCRIURE: “La clau és mirar. Mirar, observar, veure, imaginar, inventar, crear”. Mirar primer i observar després, dos paraules semblants en la seva globalitat però diferents en la seva especifitat. En la primera, la nostra visió resulta ser ràpida i fugaç. En observar, en canvi, es detalla i es mira amb deteniment.

Immersos en una societat consumista, amb canvis constants i un Mass media contingut en múltiples i omnipresents dispositius, mirar casi és més present que el fet d’observar. I és que la forma d’aprendre d’arquitectura, actualment, sembla que està canviant. Han aparegut blogs a internet que ens apropen fotografies i reflexions de les grans obres mestres de l’arquitectura del passat i del present quasi sense moure’ns i amb un simple clic. Resulten transmetre allò intransmissible. Amb això no vull dir que no sigui correcta la seva presència, ja que formen part de la democratització universal que tant reclamem, sinó que poden arribar a ser una bona introducció per, a posteriori, observar i veure l’arquitectura que ens descriuen.

No obstant, reduir-nos a fotografies i relats enllaunats restringeix la capacitat d’anàlisi subjectiu i objectiu. Això fa créixer la nostra concepció superficial de les coses. L’arquitectura va néixer per a acollir una funció, per a ser viscuda, útil, ferma i bella. Ha de sentir-se i, al mateix temps, ha de notar-se viva. Això significa humanitzada, ocupada, desordenada, plena de llum i atrafegada. L’arquitecte ha de ser capaç de percebre aquest tràfec. A simple vista, resulten diferents les fotografies d’arquitectes i aquelles fetes per a ells. En les primeres l’arquitecte ha sentit la seva llum i la seva calor, ha observat cada detall fins a la sacietat. Segurament, durant la seva visita, ha pres poques fotografies, les imprescindibles per a generar els records ininterromputs d’aquests viatges. Sobretot observa, aprehèn i viu aplicant tots i cadascun dels sentits dels que disposa. En canvi, les fotografies preses per als arquitectes, acaben sent una exhibició consumista i freda de l’arquitectura. D’ella deriva una imatge presa de l’obra recentment acabada, sense tràfec ni desordre, sense calor ni humanitat.

En definitiva, l’arquitecte ha de mirar, observar, experimentar, tocar, sentir. No romandre quiet, la curiositat és la major arma de defensa per a ell. En projectar, fa realitat els seus records. Les seves fotografies i els seus dibuixos han d’explicar vivències congelades. No cal viatjar gaire lluny per a això, primer coneguem i palpem l’arquitectura que ens envolta i després ja coneixerem la resta. El mirar i observar ens ensenyen que l’arquitectura no és un fet aïllat sinó que depèn de la seva gent i paisatge. D’aquesta manera, ens iniciarem en un procediment crític i formatiu per acabar coneixent-nos a nosaltres mateixos.♦

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top